FESTIVAL DE JAZZ
Terrassa 2012
Manel Rubiales ha fet del reciclatge la seva expressió artística. No hi ha res que desaprofiti
Segons expliquen les Sagrades Escriptures, Déu va crear el món del no res. I a més, segons diu el el Gènesi, ho va fer de pressa, en només set dies. A diferència d'Eric Clapton, Manel Rubiales (Barcelona, 1952) no és Déu. La prova és que ha tardat tota una vida a crear un univers artístic.
El que sí l'apropa a la divinitat és el fet que les seves creacions han sortit del no res, o gairebé. Per al seu procés artístic no ha necessitat anar a les botigues de material artístic. Només li ha calgut fer un tomb pel carrer i mirar escombraries i abocadors, recuperar velles joguines trencades que altres llençarien per construir un món lúdic i juganer, però alhora crític i esfereïdor. Si abans de la creació hi havia només el silenci i la no-matèria, abans de Rubiales no existia el concepte de reciclatge, o si més no encara no s'havia conceptualitzat tant com ara.
Això sí, hi havia deïtats que han il·luminat la seva trajectòria: Marcel Duchamp Joaquim Torres-Garcia i Joan Miró. Aquests genis han donat sentit sovint al seu treball incomprès. Sí, incomprès perquè encara ara, una garrofa (com la que portava sempre Miró) pot ser considerada un objecte trobat amb pedigrí artístic, però no sempre una Barbie personalitzada (que porta com a complement no un cotxe esportiu, sinó un taüt) té massa sortida a les galeries catalanes. Pot ser per això, té tot un pis de l'eixample (Rubiales és un xicot de l'Eixample) ple de tota mena d'andròmines, altrament dites obres d'art.
Rubiales és el paradigma d'una generació que va educar-se en temps franquistes (va fer l'antic batxillerat als Maristes del passeig de Sant Joan) i que a finals de la dictadura i durant la transició va agafar la bandera de la creació per imaginar que el món podia canviar utilitzant com a arma crítica la cultura. Rubiales forma part de l'underground barceloní dels anys setanta. Aquests van ser els seus inicis. Ciclostil, fotocopiadora per donar forma a còmics que aviat trobarien dignificació formal en les noves editorials que impulsarien la premsa i el còmic contracultural.
Amb el temps, Rubiales s'aproparia més a la creació artística. Molt populars van ser les litografies de Jordi Pujol, interpretat com si fos el Mao d'Andy Warhol, i la peça Tintin a Barcelona, que també va tenir molta sortida en forma de postal, un suport que ha treballat força Rubiales, com també les portades de disc (als vuitanta em va impressionar molt la seva col·lecció de vinils, que en aquell moment volia vendre però que per sort encara conserva).
La música és un altre dels seus mons. Va viure l'eclosió de grups internacionals dels setanta que van obrir la porta a Barcelona al món del rock en directe. Abans, però, va assistir (això sí que és pedigrí) al concert dels Beatles a la Monumental (mentre ho explica està sonant el triple àlbum All things must pass de Georges Harrison).
Manel Rubiales, a més de participar de l'emergència artística de la Barcelona contemporània, n'ha estat un bon notari. En el seu afany de modern recol·lector i amb la seva dèria per no tirar res ha acumulat tota mena de paperassa que documenta la Barcelona contracultural. Un material de primera que es complementa amb el seu fons fotogràfic.
Rubiales és dels personatges que han freqüentat més vernissatges i inauguracions en els darrers 35 anys. I sempre ho ha fet equipat amb una petita càmera fotogràfica. Això ara no té cap mèrit, ja que tothom porta la digital a la bossa, però en l'època que s'havien de dur els rodets a revelar, no era tan freqüent fotografiar els actes socials i culturals.
Per això, a més de recollir fustes, draps, vidres, joguines i tota mena d'objectes rebutjats, aquest modern drapaire (serratià) també ha emmagatzemat la memòria d'una Barcelona mig amagada que ha servit per construir la Barcelona més evident.
Segons expliquen les Sagrades Escriptures, Déu va crear el món del no res. I a més, segons diu el el Gènesi, ho va fer de pressa, en només set dies. A diferència d'Eric Clapton, Manel Rubiales (Barcelona, 1952) no és Déu. La prova és que ha tardat tota una vida a crear un univers artístic.
El que sí l'apropa a la divinitat és el fet que les seves creacions han sortit del no res, o gairebé. Per al seu procés artístic no ha necessitat anar a les botigues de material artístic. Només li ha calgut fer un tomb pel carrer i mirar escombraries i abocadors, recuperar velles joguines trencades que altres llençarien per construir un món lúdic i juganer, però alhora crític i esfereïdor. Si abans de la creació hi havia només el silenci i la no-matèria, abans de Rubiales no existia el concepte de reciclatge, o si més no encara no s'havia conceptualitzat tant com ara.
Això sí, hi havia deïtats que han il·luminat la seva trajectòria: Marcel Duchamp Joaquim Torres-Garcia i Joan Miró. Aquests genis han donat sentit sovint al seu treball incomprès. Sí, incomprès perquè encara ara, una garrofa (com la que portava sempre Miró) pot ser considerada un objecte trobat amb pedigrí artístic, però no sempre una Barbie personalitzada (que porta com a complement no un cotxe esportiu, sinó un taüt) té massa sortida a les galeries catalanes. Pot ser per això, té tot un pis de l'eixample (Rubiales és un xicot de l'Eixample) ple de tota mena d'andròmines, altrament dites obres d'art.
Rubiales és el paradigma d'una generació que va educar-se en temps franquistes (va fer l'antic batxillerat als Maristes del passeig de Sant Joan) i que a finals de la dictadura i durant la transició va agafar la bandera de la creació per imaginar que el món podia canviar utilitzant com a arma crítica la cultura. Rubiales forma part de l'underground barceloní dels anys setanta. Aquests van ser els seus inicis. Ciclostil, fotocopiadora per donar forma a còmics que aviat trobarien dignificació formal en les noves editorials que impulsarien la premsa i el còmic contracultural.
Amb el temps, Rubiales s'aproparia més a la creació artística. Molt populars van ser les litografies de Jordi Pujol, interpretat com si fos el Mao d'Andy Warhol, i la peça Tintin a Barcelona, que també va tenir molta sortida en forma de postal, un suport que ha treballat força Rubiales, com també les portades de disc (als vuitanta em va impressionar molt la seva col·lecció de vinils, que en aquell moment volia vendre però que per sort encara conserva).
La música és un altre dels seus mons. Va viure l'eclosió de grups internacionals dels setanta que van obrir la porta a Barcelona al món del rock en directe. Abans, però, va assistir (això sí que és pedigrí) al concert dels Beatles a la Monumental (mentre ho explica està sonant el triple àlbum All things must pass de Georges Harrison).
Manel Rubiales, a més de participar de l'emergència artística de la Barcelona contemporània, n'ha estat un bon notari. En el seu afany de modern recol·lector i amb la seva dèria per no tirar res ha acumulat tota mena de paperassa que documenta la Barcelona contracultural. Un material de primera que es complementa amb el seu fons fotogràfic.
Rubiales és dels personatges que han freqüentat més vernissatges i inauguracions en els darrers 35 anys. I sempre ho ha fet equipat amb una petita càmera fotogràfica. Això ara no té cap mèrit, ja que tothom porta la digital a la bossa, però en l'època que s'havien de dur els rodets a revelar, no era tan freqüent fotografiar els actes socials i culturals.
Per això, a més de recollir fustes, draps, vidres, joguines i tota mena d'objectes rebutjats, aquest modern drapaire (serratià) també ha emmagatzemat la memòria d'una Barcelona mig amagada que ha servit per construir la Barcelona més evident.
